BotArt
‘Vinyes verdes vora el mar…’
Bota per a projecte BotArt.
Cellers Ribes. Consell, Mallorca.
Exposició Itinerant.
Els cellers Ribas presenten la segona edició del Projecte “BotArt”, consistent en un conjunt artístic de botes de vi que han estat transformades per artistes residents a Mallorca.
L’objectiu al portar a terme aquest original i innovador projecte és que una sèrie d’artistes locals, nacionals i internacionals relacionats amb Mallorca intevinguin lliurement sobre les botes de roure amb la voluntat de potenciar i unir el món del vi amb la creació artística.
Primera edició – Any 2008
Els 21 artistes implicats en la creació de la primera edició de “BotArt” van ser: Rafael Amengual, Jim Bird, Pep Canyelles, Pep Coll, Toni Colom, Manuel Coronado, Crespí i Alemany, Ñaco Fabré, Rafa Forteza, Pep Guerrero, Bárbara Juan, Joan Lacomba, Mercedes Laguens, Joan March, Gloria Mas, Pascual de Cabeza, Joan Sastre, Tòfol Sastre, Pep Suari, Jaume Terrassa i Joan Vich.
Les obres van ser presentades al públic en una exposició itinerant que acaba al propi celler amb la presentació de la segona edició.
Segona edició – Any 2010
En aquesta segona fase de “BotArt” han intervengut 18 nous artistes: Steve Afif, Antonio Amorós, Juanjo Castillo, Pilar Cerdà, Tomeu Coll, Joan Costa, Antonio Fernández-Coca, Toni Ferragut, Pere Joan, Pere Lacomba, Pep Llambias, Aina Lorente, Menéndez Rojas, Esther Olondriz, Katharina Pfeil, Cris Pink, Ferràn Pizà i Julia Ramis.
La exposició es va exhibir durant dos mesos als Cellers Ribas de Consell, Mallorca.
Com a exposició itinerant de la mà de la Conselleria de Cultura, va recorrer varies sales d’exposicions de les Illes i posteriorment va sortir de Mallorca per mostrar-se en diferents punts nacionals i internacionals.
Les ciutats internacionals sel·leccionades per a mostrar la col·lecció van ser Berlín i Zurich, a las quals es va traslladar la col·lecció durant l’any 2011, coincidint a més amb el 300 aniversari del Celler.
In vino veritas.
Bot Art 2.
Carlos Jover
Cada bota és un temple a Dionís. Cada copa de vi, una mena de pregària a aquest déu que simbolitza la força, la música i la suma felicitat de l’èxtasi dels sentits. Enfront d’aquest déu, el filòsof Friedrich Nietzsche hi va col·locar Apol·lo com a símbol del principi de la vista, la forma i la bellesa. D’alguna manera, Apol·lo és l’ordre que l’home busca per aferrar-se a allò que el distingeix a la Natura: la raó. De què estem parlant ara, idò? Doncs d’art, òbviament. Art amb majúscules, que en essència és un magma informe i poderosíssim, que quan emergeix com a força natural ho envaeix, ho penetra i ho omple tot, però que l’artista, ambaixador de Dionís, aconsegueix ajovar quan intervé, per a satisfacció d’Apol·lo. Entre Dionís i Apol·lo, aquí hi ha tota la història de l’home.
La proposta de les Bodegues Ribas d’unir art i vi té una importancia molt més gran del que pot semblar a primera vista. Perquè no només en aquesta zona del planeta banyada per la mar Mediterrània, aquesta área d’antiga civilització que ha parlat amb els déus a l’ombra de les vinyes, s’ha desenvolupat tota una cultura mil·lenària al voltant del culte a la saviesa de viure- i de fet, la paraula “culte”, en el sentit de devoció, també ve de “cultura”, i aquest entroncament de fina acrobàcia intel·lectiva és una aportació purament mediterrània-, sinó que a més ha concebut aquest fructífer diàleg com una de les més esperançadores formes d’evolució, de recorregut cap a la superació. Em refereixo, i ja acabo amb les cites mitològiques, a la tradició del concepte d’ambrosia, que resumeix allò que s’hauria de considerar “menjar dels déus”; és a dir, els aliments i les begudes especials que els distingeixen dels mortals. Epicur pensava, i pensava bé, que allò que diferenciava els humans dels déus immortals era la capacitat d’aquests últims de saber triar l’aliment: d’ingerir només el més adequat, el més exquisit des del punt de vista de la immortalitat, no queien en l’emmusteÏment, i així es mantenien sempre intemporals. Els homes, sovint, trien malament, i per això són éssers que finalment moren. Aquest plantejament, avui en dia, amb tots els problemes de transgènics i d’alteracions mediambientals que patim, resulta d’una modernitat sorprenent. O no?
En el concepte d’ambrosia hi havia, naturalment, el vi, que conté els tanins de la immortalitat. Aquests potents antioxidants, que a l’elixir del raÏm fermentat li donen el sabor, l’olor, la fragància més excelsa que es pugui desitjar (jo, per descomptat, a una illa deserta m’enduria només el vi), fan de la cultura del vi de la nostra veritable cultura. I si l’art és una de les poques manifestacions que tenen els homes per assolir l’eternitat, la clau de la relació íntima entre l’art i el vi, que han abordat amb tant d’entusiasme les Bodegues Ribas, va molt més enllà d’una simple proposta programàtica. Araceli i Javier Ribas, amb la seva mare Maria Antònia, han encertat de ple en una diana molt més gran, a la qual potser no es pugui ni tan sols optar sense el bagatge dels 300 anys de tradició que la bodega porta a les seves esquenes en aquesta recerca, gairebé argonauta, de les portes del cel.
Però passem d’aquesta segona edició de “BotArt”, en què hi han intervingut 18 artistes. La seva elecció ha estat realitzada amb molta cura, partint d’una sèrie de supòsits de comissariat que s’han basat, fonamentalment, en els següents principis:
Segons la circumstància contextual que avui vivim, la ranera de la postmodernitat, que ha portat el nostre món al final de l’era dels anomenats “grans relats”, és a dir, a la contemporaneïtat en igualtat de condicions d’altres veus, altres ámbits, el discurs d’aquesta mostra pretén reflectir aquesta situació de l’art actual, on tan vàlid és el llenguatge minimalista o postconceptual, com el real visceralista (Bolaño dixit) o la nova abstracció post abstractiva. Aquesta pluralitat contemporània de llengutages caracteritza la nostre realitat cultural i artística; i en la mostra “BotArt 2” s’ha pretès que aquest fenomen quedés manifestament reflectit.
D’altra banda, i en la mateixa seqüència amb la qual s’immisceixen en l’elaboració d’un vi complex, els vins bàsics obtinguts del raÏm autòcton amb algunes notes especials incorporades per raÏms forans, per així descobrir noves terres, en aquesta proposta s’ha partit també d’una base principal d’intervencions d’artistes locals per confeccionar un producte final al qual, amb la fórmula magistral i secreta de l’enòleg comissari, s’han afegit unes incorporacions afins però importades de fora; en uns casos es tracta d’artistes nascuts fora de l’illa però que hi resideixen, com ara Chris Pink o Katharina Pfeil, i en d’altres casos, com ara Juanjo Castillo, ni tan sols hi resideixen. Això dóna lloc a aquest peculiar vi, “BotArt 2”, elaborat artísticament, però de la manera que dicta la ciència enològica per assolir una nova fita en el camí de la recerca de la més excel·lent ambrosia.
A més, i com a terme general de tota la sèrie, cal ressenyar que la proposta d’un suport tan específic (una mena d’especial i particularíssim site specific) per a la intervenció de l’artista, frágil en el temps, pell de maduració de l’ambrosia, cimrcumscriu l’acció a un camp cultural molt particular, justo n es troben els abans esmentats Diosní i Apol·lo. Potser, des d’aquest punt de vista, la bota sigui un dels suports més autènticament artístics que puguin donar-se.
Finalment, i tenint en compte tota la moderna, volàtil i efímera interpretació de l’obra (recordem les intervencions de, per exemple, el primer Miquel barceló amb elements que fermenten poc a poc en petites caixes, tot manifestant un “cinetisme” intern i lentíssim que entronca amb els moviments de l’avantguarda de principis del segle XX), les accions dels artistes sobre les botes de vi – a més d’incorporar aquest bagatge que ensenya que les cartel·les de la bota necessiten una cura molt especial per al seu manteniment, perquè són objectes-suports que remeten a aquesta vida mediterrània en la qual la relació entre els éssers és part substancial de la forma d’entendre la vida – ens endinsen finalment en la visió contemporània de “l’art relacional”, tal com Nicolas Bourriaud ha analitzat, i fins i tot en el desenvolupament de la postproducció que envaeix l’art dels nostres dies. El concepte d’art com “estat de trobada”, i aquesta idea de que “ la forma pot definir-se com una trobada duradora”, que en essència són els arguments que s’esgrimeixen en aquesta proposta, són igualment manifestacions exhaustivament meditarrànies per excel·lència. I absolutament contemporànies.
Amb aquests supòsits, s’ha realitzat la selecció de les intervencions, que succintament ressenyaré per autors:
Steve Afif, com a bon egipci (va néixer a Alexandria el 1943) embolica la bota en bronze com si fos una mòmia, la repuja, la modela, la prepara per al gran viatge cap al més enllà. Extraordinària peça, que a més emet en diferents freqüències (la comunicación com a palimpsest), perquè mai se sap qui vindrà amb el pas dels segles…
Antoni Amorós, que ha intervingut la bota com si es tractés d’una gruta primigènia, ha convertit la seva primera etapa d’agri-cultura en cultura, una forma molt vàlida d’acceptar el repte i de superar-lo – l’art com a pell que delata, com si fos un llibre obert, tot allò viscut i somiat.
Juanjo Castillo opta per una intervenció popera i descarada, que es centra en “l’aspecte relacional” del repte (no debades els noms de tots els seus amics apareixen a la bota); la seva propia imatge icònica recorda la técnica de la parella artística Martín i Sicília.
Pilar Cerdá, amb una intervenció que recull la tradició plàstica d’Andreu Alfaro i José María Labra, ha aconseguit mostrar-nos les emanacions vaporoses i poètiques del vi inmortal.
Tomeu Coll s’emmarca conscientment en la tradició de les gerres greco-romanes, que transportaven el vi di-vi en vaixells arreu de la mediterrània, repartint així la cultura.
Joan Costa intervé la bota utilitzant el seu darrer llengutage, que consisteix en incorporar l’aire i el seu moviment a l’obra, tot seguint una indagació molt japonesa d’allò que no es veu però que es pot sentir.
Antonio Fernández-Coca concep la bota com si fos el pedestal d’una figura entre carnavalesca i futurista, plena de color, desinhibida, que bé podria relacionar-se amb la protagonista d’una bacanal dionisíaca en el planeta on es troba el mineral conegut com kriptonita.
Toni Ferragut presenta una proposta de gran impacte visual i enorme càrrega conceptual, ja que mai abans ningú no s’havia atrevit a empresonar Dionís.
Pere Joan, dibuixant de còmic molt conegut, intervé una bota seguint l’estil del seu génere, amb sobrada ironia, i que alhora remet, curiosament, a treballs d’artistes purament plàstics com Liliana Porter o Baltazar Torres.
Pere Lacomba, amb una acció de caràcter realista però de difícil constatació, ha ordit una retícula de ceps en què les fulles i els raïms han d’estar dins la bota, produint la fermentació del vi; tanmateix, formalment, l’ombra sembla una estructura d’última generació biològica, seguint, en certa manera, l’estil de producció de l’artista Iñaki Gracenea.
Aina Lorente, que ha treballat per capes amb teles i porcions fotogràfiques, ens relata, mitjançant aquesta “deconstrucció”, el naixement, maduració i mort del vi.
Pep Llambías, fidel a la seva etapa minimalista-conceptual actual, compara la bota amb una placenta (“estar dins la mare”), a l’interior de la qual es produeix el miracle de la vida i de la creació.
Esther Olondriz intervé la bota a l’estil del collage tradicional, però amb un llesguatge vitalista que ens remet a l’escola sevillana de la qual Luis Gordillo n’és el referent.
Katharina Pfeil ha aportat una peça magnífica, màgica i misteriosa, en què els reflexos de l’aigua negra estancada a l’interior de la bota ens reflecteixen la foscor que tot portem dins, i que també el vi delata com a bon confessor.
Chris Pink ha delineat sobre la bota un laberint de fil geomètric, que s’acomoda sobre una intervenció prèvia, també extensiva i reticular, a la base de la superfície del suport; es pot dir que la seva pretensió és totalment agnòstica, com a mínim pel que fa a la saga de Dionís.
Ferrán Pizá representa, en aquesta mostra, la tradició avantguardista en el seu sentit més literal, amb les seves solucions formals entre l’abstracció i el realisme postrem, i la seva visió de l’art com a última trinxera davant el poder amenaçant.
Julia Ramis, el mediterrani pur, els colors de la terra, els sabors de la llum del sud, les festes on el vi fa de gran sacerdot per permetre la comunicació amb tot allò sagrat que sabem que hi és, però que no es veu.
I finalment Menéndez Rojas “Mendi”, que és l’únic artista que en aquesta ocasió ha tombat la bota i l’ha transformada en una mena de mar tancat, en el qual un balenó alegre, a qui sens dubte li agraden els efluvis del vi, s’hi capbussa sense sopesar que no té horitzó.
Com es pot apreciar, es tracta d’una selecció molt fructífera, molt encoratjadora, que dóna forma a un vi nou, “BotArt 2”, que té un bouquet llarg, historiat i de gran finezza, i que a més constitueix una eina fonamental per comprendre l’art del nostre temps, de la nostra terra i de la nostra particular i singularíssima cultura, la qual, sense cap dubte, ha establert una fita a les bodegues de Can Ribas. Gràcies pels 300 anys dedicats a l’art!
Procés creació Bota
Vinyes verdes vora el mar
Josep Maria de Sagarra.
Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.
Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.
Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.
Vinyes verdes, soledat
del verd en l’hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.
Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina…
Vinyes que dieu adéu!
Vinyes verdes del meu cor…
Dins del cep s’adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d’or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor…
Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau de cap al tard…
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!
Josep Maria de Sagarra.
