Gudi Moragues Jaulin du Seutre

Crítica a la trajectoria professional de Pilar Cerdà -Simbolisme Subjetiu

Com a part integrant de la comunitat universal i adscrita als sistemes filosòfics vitalistes, Pilar Cerdà se sent singularment sensibilitzada per la problemàtica que suporta el món actual i aquest interès per la dimensió humana es el motor que genera la seva acció creadora.

En aquesta efectivitat d’excessos i carències, l’equilibri per a l’ésser humà és tan important com ho és per a l’univers, el que implica un reajustament constant de les forces energètiques, reajustament que la condueix a explorar temes diferents, però sempre provats en torn a l’existència d’aquest poder dinàmic.

En la trajectòria de l’artista podem assistir a un apassionant recorregut en el que les formes es van purificant. Els trets descriptius han estat reconduïts a cossos filiformes de significants caps, inserits dins de la unitat que els proporciona el ser part d’un mateix ens. A partir d’aquí, els volums i les masses adopten un paper determinant en la relació de significats i el seu misteriós lirisme concita una acció a mig camí entre el moviment i l’estatisme. Aquestes identitats, ferides pels avatars de la història, malgrat la seva factura sigui recent, destil·len existències i vivències. Són icones al·legòriques de l’epopeia de l’ésser humà, com un exèrcit tatuat per la crònica del temps.

Els elements descriptius o anecdòtics desapareixen totalment i el volum, convertit en protagonista exclusiu, s’allarga i s’estilitza, deixant de representar únicament el concepte, per assolir un simbolisme subjectiu. Simbolisme sempre entès com a ideari prioritari del suggeriment i de l’evocació, davant de la representació directa i l’analogia explícita.

Intuïció, protecció, sostenibilitat, tendresa, fertilitat, silenci, esperança, claredat, empatia, amor, dona… són alguns dels mots que conjuguen la ideologia del seu treball que, representat sobre sinuoses figures de ferro, acer i material refractari, s’inscriu amb la insígnia de l’energia, es forja sobre el procés d’una contínua reconstrucció personal i es materialitza a través de la síntesi entre la vida i l’art, com la composició de representacions diverses en un sol acte de coneixement. Amb mans hàbils i mirada sàvia Pilar Cerdà construeix un alfabet personal de codis sensuals i lèxic absolutament mediterrani. Una aliança descrita mitjançant la sensibilitat d’una artista el sentiment prioritari de la qual és l’ascètica devoció per l’essència de la matèria i el seu tractament.

Si ens apropem a la filosofia empírica ens podríem referir a la configuració que existeix entre la tesi i la antítesi, com esdevé amb els conceptes capitals de la filosofia xinesa, els principis de la qual, oposats i complementaris al mateix temps, constitueixen el fonament de totes les coses i es manifesten en tots els casos de contrarietat mundana.

Pilar Cerdà sosté una atenta mirada davant la problemàtica del món actual i el seu objectiu es “despertar” les adormides consciències, per potenciar el canvi benèfic, la distribució ponderada, la igualtat  proporcional i l’equilibri harmònic entre els éssers humans i els elements constitutius del progrés. Per això, més que un crit de denúncia, la seva obra, de rigorosos preceptes creatius, es concep com una sensible i esperançada crida de comunicació i concòrdia entre la humanitat i la naturalesa.

Pere Maragall Mira

Crítica Exposició “Doneu veu al silenci” Casa Elizalde Barcelona

Escultures, pintures, monotips i gravats de Pilar Cerdà.

Formes i figures procedents del silenci de la història recuperen la seva veu sebreptíciament, de mil i una maneres. Com en els sons i músiques que estan en l’arrel de moltes músiques d’ara i, també, en bona part de l’art contemporani. Són com els timbals somorts d’una guerra perduda i guanyada des de sempre, que retrunyen lluny i a prop.

Per altra banda, hi ha un inexplicable però evident parentiu entre els erms desolats dels nostres extraradis urbans i post industrials, i les sabanes i espais naturals del continent silenciat: territoris improductius, tampoc reconvertibles en “parcs temàtics”…Aquests espais abandonats és, precisament pel seu abandonament, que conserven encara un encís primigeni, i que són alhora l’escenari de l’horror i la tragèdia infinita.

El guerrer suahili, l’hitita, el cronòpio…metàfora de les víctimes, dels perdedors silenciats, de la marginació irrecuperable, clamen en el malson dels poderosos, que s’estan perdent sorollosament des de sempre. Potser és per aquests últims i els seus acòlits (i tots ho som una mica!) que s’eleva la pregària universal i silenciosa…I aquesta pren les mil formes de l’única bellesa possible: la bellesa transfigurada i transfiguradora. És aquesta bellesa malferida, rebutjada, la que escapa a la implacable planificació i extensió de la bellesa – espectacle- negoci; la que escapa a la il·luminació espectral i freda que tot ho vol abastar.

La bona bellesa autèntica, realment commovedora, es fa més i més difícil de trobar, cada vegada més ignota, s’esmuny recòndita en les nostres consciències: és allà on la trobarem per una mena de nostàlgia militant i utòpica, ja gairebé essencial, que es veu reflectida en les mostres esmicolades aquí i allà…No hi pot haver cap treva fins que els eterns perdedors de la història arribin a permetre’s el luxe d’aquesta feliç nostàlgia.

Crítica de Pilar Ribal Exposició ‘Altre Instant’ Ajuntament de Alaró

“El temps incipient en la obra de Pilar Cerdà”

“Un dubte, aquesta curiositat sobtada que ens aglapeix amb el llampec fugaç d’una idea inesperada i du lligada una urgencia: la necessitat de cercar, la imperiosa necessitat d’escometre (en cos i ànima) el descobriment de quelcom que ja existeix, que altres ja han desvetllat, però que ara és essencial per a la pròpia existència.

Ho diuen els filòsofs: cada home ha de recórrer el seu propi camí intel·lectual, descobrir i fer pròpies fins i tot les raons heretades. Tant li fa que cents de mils ja hagin recorregut un camí, és la necessitat de respostes pròpies el que fa que l’aparició d’un ‘indici’, que desitjam seguir fins que ens meni a la fi d’una inquietud, es reveli com la fórmula màgica, tan antiga com el temps de l’home, que encoratja la recerca d’un artista, que esperona la seva ànima torbada en la impaciència fins a construir de bell nou un món a la seva mida.

L’obra darrera de Pilar Cerdà reflecteix un temps d’inflexió, un moment de fèrtil inquietud. Ha fet la seva aparició aquesta qüestió que s’erigeix enorme i poderosa, aquest repte que és capaç de fecundar la voluntat i la consciència. La resposta a una vella pregunta ”qui som i cap a on anam?” o dit amb altres paraules “on hem de trobar les claus de la nostra identitat actual?” ha cobrat una inusitada urgència en l’esperit i en l’obra de Pilar Cerdà.

Ella sap que l’home d’avui viu angoixat dins l’il·limitada expansió del seu espai d’existència, en la progresiva pèrdua de les seves referències culturals. Ha vist (ella mateixa ho experimenta) com l’atordeix el renou d’una informació superficial que la despulla de la seguretat que altre temps es desprenia de tot allò escrit. Ha experimentat la incongruència d’aquesta inseguretat derivada del creixent domini de la ciència sobre la vida de l’home. Ha mirat, en suma, al seu voltant i s’ha demanat a ella mateixa una vegada més: “quina és la pàtria de l’home?,  d’on ha de venir la seva fortitud.”

Per aquestes raons els seus nous treballs giren al voltant d’aquesta ‘mirada interior’, a aquesta recerca personal que sempre descobreix noves dimensions de l’existència pròpia i aliena. Mitjançant escultures realitzades amb materials industrials i artesans (acer, ferro i ceràmica refractària amb porcellana) a través de fotografies, gravats i instal·lacions, les reflexions plàstiques de Pilar Cerdà, fins i tot en aquest, el seu moment incipient, es centren ja en aquesta necessitat d’autoafirmació que sempre passa pel coneixement d’un mateix.

I perquè pensar i sentir, viure i crear en concordança amb l’ésser, no és sinó la mateixa resposta que l’home ha trobat cada vegada que emprèn la tasca de donar satisfacció a les seves contradiccions i temors, a les seves inquietuds i les seves passions… Podrem fer nostres els dubtes de Pilar Cerdà i recórrer, a la nostra manera, paral·lelament tal vegada, aquest mateix tirany sempre obert a nous caminants.”